Valladolid

Durada: 6 nits
Aquest viatge hauria estat impensable sense les restriccions per la pandèmia i unes ganes boges d'anar de viatge on fos. Ens havíem resistit a anar-hi, perquè unes vacances són per gaudir-les, i no per patir-les anant ja no només a Espanya, no, no, sinó al mateix rovell de l'ou del castellanisme més exacerbat. Així que amb actitud, com deia Rubianes, de "yo he venido aquí a disfrutar, y por mis cojones que voy a disfrutar", vam agafar aire a Lleida i sense rumiar-nos-ho gaire vam tirar endavant cap a ""terreny enemic"". No cal dir que, sense la nostra increïble guia/anfitriona, ni ens hauríem plantejat d'anar-hi. (Al final del text, i la valoració sobre el viatge).

El viatge d'anada

Anar fins a Valladolid, per carretera, és un pal. El primer que cal fer és travessar els Monegros, un paisatge que ja t'indica clarament que, passat el riu Cinca, has sortit de Catalunya. Aquí és on el nostre vell cotxe, en un acte de patriotisme exasperant, va decidir que ell no seguia i tot just sortir de Fraga va dir "prou" (vam haver de continuar en cotxe de lloguer). Després encara s'ha de passar l'etapa de Saragossa fins a Sòria. A la frontera dels antics territoris del Casal de Barcelona vam parar a dinar "al bar", el del centre social. Diem "el bar" perquè només hi havia un. El poble està en la línia de topònims imposibles de recordar per a nosaltres, Monteagudo de las Vicarias. El poble és minúscul, però té un castell impressionant, com a lloc de frontera que és. Jaume II el Just va comprometre's aquí, l'any que va ascendir al tron (1291), amb Isabel de Castella i de Molina, la primera de les quatre mullers que va tenir. Ho anuncien orgullosament a una placa. La boda, però, tindria lloc a Sòria, i el matrimoni va durar poc i no van tenir descendència. No seria l'única referència a la història del nostre país que trobaríem pel camí.

Entrem al bar i ens fan una repassada de cap a peus, estil saló de l'oest. Hi ha 4 iaios jugant a cartes, i ningú atenent. Si ens haguessin dit que sortiria pel darrere el típic benziner malgirbat amb granota bruta mig estripada i amb cara d'assassí, rentant-se les mans compulsivament amb un drap ple de greix, ens ho hauríem cregut.

El poble era ja a Sòria província, però "la música" del parlar de la gent encara recordava força als aragonesos. Cal dir que aquí ens vam endur la primera sorpresa. Una parella supersimpàtica ens va donar de menjar a deshores. Amb l'entrebanc de l'avaria al cotxe i haver de recollir el cotxe de lloguer a Saragossa, vam fer la parada de dinar quan ja eren les 17h. La parella en qüestió va haver de tornar a engegar els fogons i la planxa. Vam menjar bé bo i barat (una tònica en aquest viatge). Després de la volta de rigor pel poble (feta ràpida), ni que fos per veure el primer dels castells que veuríem (fins afartar-nos), vam reprendre la marxa.

Encara vam travessar Sòria, tot entenent allò de l'Espanya buida. Buida és poc, perquè almenys hi hauria aire. Ningú. Ni cotxes. Una persona vam veure enmig de pobles abandonats, cases sense sostre i l'inici d'un altre generalisme: el terreny pla, pla i avorrit fins a cansar. Doncs allà al mig, una persona ataviada com un lord, jugant a golf. Ell sol solet. Hi havia un camp de golf, en mig del no-res. Misteriosament els indicadors ens van avisar que travesavem Burgos, i llavors tornavem a Sòria, per finalment entrar a Valladolid provincia. Pel camí, castells i més castells a banda i banda. Ah!, i autovies enormes sense cotxes i gratuïtes.

A Valladolid el paisatge canvia. Hi ha vinyes i més vinyes. Una corrua de cellers inacabable esquitxa la carretera a banda i banda. És la DO Ribera del Duero. Destacar que allà, incomprensiblement, no hi ha restaurants lligats als cellers, cosa que ens va sorprendre de fixar-nos-hi. Existeixen les "bodegas", però aquesta és una història que explicarem més endavant.

D'allà fins a la urbanització on ens acolliria la nostra amiga anfitriona encara un bon tros. Molta gent de Valladolid capital de la comunitat, té el costum de viure als afores. Les distàncies són totes llargues, les carreteres rectes i les distraccions poques: ni pancartes, ni rètols informatius,... fins aquí la sensació era tot com de molt abandonat. A aquesta sensació va ajudar el fet que a l'entrada del poble de Viana de Cega (res a veure amb el príncep navarrès) hi hagi el tenebrós sanatori per a tuberculosos abandonat i a mig fer. Havia de ser una obra faraònica, quan la malaltia es va extingir, i va quedar per a gaudi de colles de joves jugant a fer terror i per a fans d'experiències amb el més enllà.

Primeres sortides

La primera sortida va ser a unes restes romanes, al Museo de las Villas Romanas, prop d'Almenara, realment impressionants. Ben musealitzades, amb excés de text pel nostre gust potser. Allà vam veure una cosa inèdita: com la nostra anfitriona començava a cridar als quatre vents que érem catalans! I nosaltres amb cara de "calla, però què dius!" Per sorpresa nostra, no va passar res de res, ni aquesta ni altres vegades. Aquí la conversa amb les recepcionistes va derivar cap a la poca afluència de visites a les instal·lacions culturals en general. Vam deixar un escrit al llibre de visites, en català (després vam veure que no vam ser els únics - almenys uns valencians hi havien passat també). Abans de marxar, vam "enxampar" la recepcionista del museu demanant a la nostra anfitriona què hi posava, "per si hi havia cap suggeriment": "No sí el problema no és l'idioma, és la mala lletra que té." Cap comentari pel fet que l'escrit fos en català, i nosaltres parlant en català tota l'estona. Una altra cosa que vam poder fer, i que era de les que ens temíem que podia causar conflictes. Doncs no, no va passar res mai. I això que la nostra anfitriona no perdia cap oportunitat per dir que "portava turístes catalans", per exemple amb la botiga de formatges.

Valladolid capital

Sí que és veritat que vam trobar que molta gent són com secs d'entrada. Quasi tallants el primer cop que es dirigeixen a tu. Això si és que et responen. Però després d'aquesta primera entrada, sorprenentment, la seva actitud canvia i alguns esdevenen simpàtics i tot. Les capitals, com d'altra banda quasi totes les capitals, són a banda. Allà ens van recriminar que entréssim als lavabos sense quedar-nos a consumir, per exemple.

De Valladolid ciutat, a banda de prendre fotos evitant que surtin banderes espanyoles, que n'hi ha per tot arreu, vam veure força per visitar-la un sol dia. Principalment, el que hi ha són esglésies i més esglésies. Un mercat municipal fet de ferro que recorda molt els de Barcelona, el Parc del Campo Grande, un parc enorme amb galls d'indi pel mig corrents i un passeig a la vora del Pisuerga, "aprofitant que hi passa". El millor, sens dubte, anar de tapes. I ara podem dir que és veritat, quan demanes una beguda a un bar, et posen una tapa gratis. Les tapes són una forma de menjar i no parar. Com a anècdota, per exemple al Bar La Sepia tenen patates amb allioli boníssimes, però escrit "alioli".

Aquí ens vam adonar que no només no ens discriminaven per ser de fora (catalans), sinó que era al revés. Vam arribar que ja tancaven l'església de Santiago Apóstol i quan ens van veure que volíem entrar ens van demanar si érem "d'aquí o de fora". "De fora", i la resposta a la qual ens vam acostumar, perquè ens ho van fer diversos cops: "ah!, doncs si sou de fora entreu". Realment, valia la pena per la d'art que hi havia allà concentrat.

A la plaça Major vam ser al Café Lion d'Or, sota una calor infernal. Molt maca la terrassa, molt maco el local, molt bones les tapes, però cuques als lavabos. A la gelateria del costat, vam alternar amb el cambrer que vindria a Barcelona i a Port Aventura a la setmana següent i vam estar comentant els transports. Al centre de la plaça, un monument al fundador de la ciutat, el comte castellà Pedro Ansúrez. I què hi té d'interès? Doncs que va ser el sogre d'Ermengol V d'Urgell, que gairebé hi passà tota la vida a Valladolid.
Valladolid, a l'edat mitjana, va estar lligada al llinatge dels Ermengol d'Urgell. Maria Pérez Ansúrez, filla del comte, va tenir com a descendent a Ermengol VI d'Urgell que, de fet, va néixer i morir a Valladolid passant la infantesa sota tutoria de l'avi. A Ermengol VI se'l coneix com "el de Castella". Va ser comte d'Urgell, i senyor de Valladolid. Això sí, malgrat la seva residència, va col·laborar sempre estretament amb el comte de Barcelona i es casà amb una Cabrera, llinatge que regia a l'Urgell en absència dels Ermengol.

Dia lliure

Com a totes les visites guiades, aquest va ser el nostre dia lliure. I com sempre passa quan ens deixen sols, ens falta temps per anar a visitar tot el que es pugui. Tiedra de Lavanda, quan has estat a la Provença francesa, et deixa una mica indiferent, però ofereixen visites interessants. El que és indispensable visitar és Urueña, el poble de les llibreries que han convertit en una atracció turística, perquè realment poca cosa hi ha allà més. Les muralles i castell, com sempre espectaculars. Les vistes des de dalt les muralles, com que tot és tan pla, inacabables. A Urueña també vam menjar superbé, en un restaurant molt cèntric, a la plaça, el Mesón Villa de Urueña on per seguir la tònica, van ser molt, molt, amables. Destacar que vam entrar a comprar a una llibreria, la Librería Páramo, a tocar de la muralla, i els propietaris són catalans! També tenen, és clar, llibres en català. No deixa de ser estrany, anar a un poble perdut de Valladolid, i trobar-te llibreters catalans.

D'allà cap al monestir de la Santa Espina (res a veure amb la sardana). Una de les millors visites, i de les més divertides. El guia, després del pertinent "sou de fora, doncs passeu" (perquè hi havia un rètol a l'entrada del recinte que posava "només amb reserva") era un pare salesià. Que no deixa de tenir conya, que un salesià faci de guia a un monestir del cister. L'explicació és que els cistercencs fan vida molt austera, i que els salesians són professors, i ara el monestir està reconvertit en centre d'ensenyament agrari. I el nostre pare/guia (Jesús) havia estat professor de nens tota la vida (i ara també d'adults, no es cansava de repetir). Ara ja estava jubilat, però seguia fent cosetes, entre elles de guia. Ens va ensenyar la història del monestir, va rajar dels gavatxos, i va fer tota una demostració de coneixements geogràfics. Ens demanava a tots els visitants d'on érem i anava destacant alguna cosa rellevant de cada lloc. A nosaltres, per exemple, si coneixiem els monestirs del cister de Catalunya. Resposta afirmativa, evidentment.

El pare/guia ens va facilitar l'anècdota del viatge. Un cop ja erem els últims a sortir, després d'ensenyar-nos la segona col·lecció més important d'Europa de papallones feta per ell, mentre sortíem, ens anava demanant per com era la gent a cada indret. I és que durant la visita semblava un acudit, perquè érem uns catalans, uns bascos i uns de Segovia, tots molt simpàtics. Llavors va fer el típic ¿Como son los catalanes?... ¡tacaños!, i va tocar el torn als locals: - ¿Y qué hay en Valladolid?- es va preguntar retòricament, i ell mateix es va respondre sense deixar-nos temps: - ¡Fachas!

Clar, quan ens va fer la pregunta ens vam quedar amb la cara de "calla no diguis res", però que consti que ho va dir ell! I perquè un mossèn, per molt salesià que sigui, et digui que a un lloc hi ha fatxes, s'ha de ser molt, però que molt fatxa.


Aquest dia encara ens faltava l'imponent castell de Torrelobatón. Va ser important durant les guerres Comuneres. Després de ser pres pels comuneros, d'allà va sortir l'exèrcit que va ser aniquil·lat a la Batalla de Villalar. Precisament, el castell és un centre on s'explica, sovint amb més èpica que rigor, què van ser els comuneros. Llàstima que la presentació de la guia inclou una introducció genèrica que s'emmarca dins del cànon pseudohistòric nacionalista espanyol més ranci i caspós. Que si els Reis Catòlics cap aquí, i cap allà... i una explicació de com era "Espanya" a l'edat mitjana de traca i mocador. Assenyalant els territoris de Castella i tots els mediterranis de la corona d'Aragó, fins a Atenes i Neopàtria, diu tot cofoia: "i tooooot això, nens, era Espanya". Eh! I es va quedar tan ample. El pitjor de tot és que segurament això mateix els explica a tots els nens que fan la visita a través de centres educatius. Més lligams amb la història del país, a Torrelobatón va néixer Juana Enríquez, la que va ser reina consort a Navarra a desgrat de l'estimat Carles de Viana i després regent també a Catalunya d'on va exercir com a lloctinent, com a esposa de Joan sense fe. El seu fill seria el futur Ferran el Catòlic. Per cert, va ser enterrada a Poblet.

No ens va donar ja temps d’acostar-nos a Wamba, el poble amb el nom del rei visigot que té una curiosa església amb una capella plena de cranis humans. Però sí de veure la curiosa església de Torrelobatón, que té els arcs de càrrega girats. En comptes d’anar de dreta a esquerra, van de darrera cap a endavant, al llarg de la construcció. És realment original i clar, són uns arcs enormes. Per variar, aquí també vam arribar ja tard, havien tancat, però les persones que fan com de guàrdia del poble eren encara a la porta amb les claus a la mà. Novament, ens van veure de fora i ens van obrir sols per a nosaltres. Insistim, tothom va ser molt amable.

Bodega Las Brasas i Castell de Peñafiel

Recuperem això de les "bodegas". Són com restaurants on serveixen productes típics limitats a un sèrie de plats. No tenen de tot. Realment es menja molt bé i a un preu raonable. Era important tastar el "lechazo", una mena de xai superjove, que et portaven en "pinxos". La nostra amfitriona ens va portar a la Bodega Las Brasas, a Boecillo. Clar, vam demanar pinxos, nosaltres, pensant que vindrien en un plat. Ni pensar-hi. Els "pinxos" eren unes espases enormes que et portaven directament de la brasa a la taula. El cambrer agafava una safata i t'hi buidava la carn de l'espasa. Quan ens van portar això, ja ens volíem morir, perquè ens havíem posat fins a reventar d'"entrants". Havíem demanat, entre altres taules d’embotits, diverses truites de patata, typical spanish del tot, i quan diem del tot, és del tot, perquè portaven de decoració una estanquera de paper punxada al mig de la truita.

A Boecillo, hi havia diferents restaurants d'aquest tipus "bodega", que destaquen, a més de pel menjar, pel tipus de construcció. Són literalment cellers excavats a soterranis o aprofitant el més mínim desnivell. En aquest cas, el restaurant era com una cova. Posteriorment vam acabar descobrint que unes misterioses construccions que hi havia escampades a prop de cases, en forma de xemeneia, però directament que sortien del terra, eren respiradors. Entrades d'aire per a ventilar els cellers de vi. Al costat d'on vam anar hi havia un restaurant desastrós que va sortir al programa del Chicote. Evidentment, està tancat i barrat.

Del castell de Peñafiel no hi ha gaire història. És molt gran, i pràcticament un lloc obligat d’anar si ets turista. Allà hi havia més catalans fent la visita. Les explicacions de la guia són molt bàsiques. El millor és l’espai enològic del final, on es fan regularment cates. I el Museu Provincial del Vi, si no tens gaire idea del vi, serveix per fer-se una composició de lloc. El millor del castell de Peñafiel, per tant, les impresionants vistes. A Peñafiel mateix, és curiós visitar “el coso”. És una plaça enorme amb només dues entrades. Allà es tancaven els toros. Les portes de les cases i locals que donen a la plaça són molt estretes o tenen un pal al mig, per fer-los servir de “burladeros”. És realment curiós. Des de la plaça hi ha una vista imponent del castell.

Seguim amb els menjars

Hi ha formatges molt bons de llet d’ovella (i d’altres), curiosament no vam veure ni una sola ovella enlloc. Això sí, vam poder visitar una fàbrica de formatges, concretament Quesos Félix, als afores del poble de Serrada. Com sempre, truquem per a reservar, i tot facilitats. La visita, a més, és gratis (encara que després vam fer despesa a la botiga). De formatges en vam menjar durant dies, especialment bo és el formatge anomenat “pata de mulo”, nom que fa referència suposadament a la seva forma lletja (però que està boníssim). Vam quedar a una hora concreta i ens estava esperant l’amo, tercera generació del fundador. Novament, tothom d’un amable exquisit. Les explicacions generoses. I el tast final excel·lent, sense escatimar.

A més a més, va resultar que el seu avi va començar venent formatges a Barcelona, com a passant. Un cop va fer quatre rals va obrir la fàbrica de formatges, i fins l’actualitat. “Els catalans són bons menjadors de formatge” és una frase que va repetir un parell de cops, tot recordant les botigues de Barcelona on venen el seu producte. Aquesta va ser una de les millors visites, conjuntament amb la de Tordesillas. Tordesillas només la coneixem pel famós tractat de 1494, que allà tenen idealitzat en murals al carrer i visita a les cases on es va signar el tractat. En realitat, eren un parell de potències que literalment es van repartir el món com si fos seu i no hi hagués ningú més. Si Tordesillas hauria de ser conegut per alguna cosa, malgrat tot, és pels vins.

Vins i formatges, el maridatge perfecte d’aquest viatge. Vam visitar la Bodega Muelas, al vell mig de Tordesillas, l’únic celler on encara fan servir el mètode tradicional de producció. És a dir, en soterranis excavats per sota la casa. Aquestes coves originalment comunicaven totes les cases del centre històric, però contemporàniament s’han anat tallant els accessos, tot i que encara són visibles les escales i les portes tapiades. En aquests soterranis es conserva el vi a una temperatura constant baixa, sense humitat, un entorn ideal per al vi. Al final de la visita per part de la propietària, que es notava que entenia i sabia del què parlava, vam fer una cata dels seus vins. Anteriorment a la pandèmia, les cates es feien directament al celler, sota terra, ara es fan a la botiga. Igualment és diví. La cata anava acompanyada d’embotit, formatges de la zona, així que a banda d’aprendre a diferenciar els vins, vam posar-nos tebis una altra vegada.

Entre els cellers, de la més comercial Protos, és clar, però ens vam endur uns vins de Tordesillas únics. Els millors, els negres, que no us engalipin. Tenen deliri per un blanc que anomenen “verdejo”, però si has tastat DO Alella... no hi ha color. Si vas de tapes per Valladolid, no demanis “una copa de vi blanc”, demanes directament “un verdejo” i quedes com un senyor/a. Ara, que no mata. De rosats, en tenen de dues menes, que ens van explicar quina és la diferència: un és barreja i l’altra natural. En tenen un de suau, que fresquet entra molt bé, al qual anomenen “clarete”. Però els negres és tot un altre nivell, d’aquí que la DO Ribera del Duero o la DO Rueda tinguin la fama que tenen. Malauradament, com tantes altres coses, aquest tipus de producció limitada, ecològica i amb sistema tradicional com el que vam visitar, són cada cop més difícils de trobar. Una de les dificultats que tenen, ens va explicar, és tan natural que ja ni hi caus. Clar, és un celler històric a tot el centre de Tordesillas... arribar fins allà amb tot el material és cada cop més complicat pels carrers estrets, el trànsit, etc.

Durant el viatge també va haver un mica de temps per al relax, de piscina. Una piscina exclusiva per als propietaris de la urbanització. S’ha d’accedir amb el número de finca i hi ha un límit de convidats. Per tant, s’estava bé. De barbacoa no en vam poder fer, perquè no es podia fer. Que va. I ara. Ens vam haver de menjar la carn que havíem comprat crua, ui sí. I sobretot, converses acompanyades de bons vins i formatges. Si bé és cert que algun dia vam anar de menú, cal dir que no hi ha gaires restaurant a l’ús com a aquí, això cal tenir-ho en compte. Igual que la benzina, si hi ha una benzinera cal aprofitar-la, tampoc abunden.


La tornada, cal dir-ho, va ser dureta. Un altre cop tota la pallissa de tornada, encara que aquesta vegada, sense incidències, va ser com més ràpid que l’anada. En arribar a Catalunya tornem al paisatge que haviem començat a trobar a faltar: ja no es veia l’horitzó, només muntanyes. Ja no hi havia toros d’Osborne, ni banderes espany... bé d’això sí que n’hi ha alguna.

Conclusions

Per alguna cosa ha servit el viatge a la Castella profunda. Per aprendre a dir "Valladolit". Sí, d'acord, és "Valladolid", però tenint en compte que es venia de "Fatxadolit" ha estat un gran avenç. Cal remarcar que hem trobat gent amable arreu, no hem tingut cap problema (al contrari!). Una experiència que ens ha ensenyat que, de vegades, no et pots refiar del que et diuen. Les coses s'han de veure i s'han de viure. Per exemple, després de visitar el jaciment romà, vam anar de menú a un lloc que ens van aconsellar. Després de la inicial acostumada entrada una mica tallant, la cambrera va resultar ultrasimpàtica, fent broma amb nosaltres i acabant per confessar-nos que el seu jefe, coincidències de la vida, és català! Així que els renecs, quan els escolta, li sonen “familiars”. Sí, és clar, Valladolid és ple d’espanyols, però no són els “espanyolistes” com els que viuen a Catalunya que estan tot el dia rebotats, i que són això, perquè no poden (no els dona) per ser res més. Allà hi ha els castellans de tota la vida, que viuen amb naturalitat el que són, una cosa que nosaltres no podem fer. Per tant, ha estat una experiència positiva, que potser algun dia vindria de gust repetir i que és del tot recomanable.