Durada: 7 nits
Provinents d'
Occitània (castells càtars), emprenem la marxa, amb la incògnita de si trobaríem gaire trànsit a la frontera, o al voltant de Niça. Per sort, no va ser així. Hi havia trànsit en sentit contrari. El que vam creure que ens trobaríem quan tornéssim. El camí per la costa és ple de túnels, durant tota la zona de Gènova s’alternen paisatges de valls en direcció al mar amb cases penjades a llocs impossibles amb poblets pintorescos amb el mar de fons. Tot plegat vist ràpid durant el pas de viaductes, entre pont i pont.
La primera cosa que vam poder veure bé són les immenses canteres i magatzems de marbre de Carrara on s’apilen milers de blocs. De fons, els Apenins toscans. La casa on ens allotjavem, l'Agriturismo Fattoria La Luna, és a escassos vint minuts de Firenze (Florència). La primera impressió quan ens anavem apropant a la destinació, amb naus industrials, polígons i maquinària, no s'assemblava gens a la imatge idíl·lica que ens havien venut de la Toscana. El paisatge, com acostuma a passar, va canviar tan bon punt vam sortir de l’autopista.
La primera excursió va ser a San Gimignano. Allà ja va quedar clar que amb una setmana, ni de conya veuríem tot el que teníem previst. Cal un dia per visitar amb tranquil·litat només aquest poble. Per pujar a les torres cal pagar. Aparcar, si s’arriba a mig matí, complicat. És molt turístic, però tampoc es pot parlar de massificat. D’allà vam anar a Volterra, on estaven en plena festa medieval. Això vol dir que tenien el centre tancat i calia pagar entrada, cosa que no vam fer, doncs només ens hi estariem unes hores, i - sincerament - per festa medieval tenim Montblanc :-). Vam inspeccionar tot al voltant. Imprescindible el teatre romà, les portes i el passeig per la muralla amb unes vistes de vertigen. També vam trobar un taller de guitarres elèctriques artesanal. De camí entre els dos pobles hi ha un mirador de la Toscana, amb una figura rodona, on tothom s’atura a fer-se fotos. Nosaltres també. Unes vistes de la Toscana que ni pintades.
La visita a Firenze, obligada, bressol del Renaixement, passa per la seva catedral. Pujar a la cúpula, queda per a una economia superlativa, amb vint euros per cap i una hora de cua per poder sortir al balcó, per l’estretor claustrofòbica de la pujada. Obligat també el Ponte Vecchio i Palazzo Vecchio i el mercat
del Porcellino amb el senglar (típic lloc on els turistes toquen la figura de bronze del senglar esperant que els doni sort). El millor, a banda dels incomptables palaus, la vista des del mirador. Atenció, que la circulació per bona part de la ciutat està restringida als veïns. Vam tenir sort que la zona de restricció era oberta, amb tot, no es podia aparcar, tot i la temptació d’espais lliures.
Evidentment, vam anar a Pisa a fer el guiri amb la típica foto aguantant o empenyent la torre. I sí, encara està inclinada. Aquí sí que hi havia gent. I també els típics cansats d’atendre estrangers, que ens van demanar tres cops en cinc minuts si érem asseguts a la seva terrassa per anar al lavabo, al mateix temps que van trigar vint minuts en demanar-nos què volíem prendre.
Una sortida de mig dia, en funció dels museus que es visitin, és Vinci. El poble de Da Vinci, Leonardo da Vinci, Leonardo pels amics. El museu obre a les 10:00, horari d’agost. Així que després d’entretenir-nos amb els típics cartells a la italiana, que tant assenyalen a dreta com a esquerra, que obren a les 9, com a les 9:30 com a les 10... quan vam aconseguir arribar a la porta del museu ens van dir que primer s’havia de passar per
biglietteria a comprar les entrades. Amb una mica de síndrome de formulari A-38, ens vam dirigir a comprar les entrades i allà ens van informar que en realitat en museu principal del poble està dividit en dos, primer es visita una part i després l’altra. Per què? Ni idea, no hi vam veure cap raó lògica.
El museu està molt bé, hi ha reproduccions de molts aparells dissenyats pel geni. La llàstima és que et couen les mans de ganes de tocar-ho tot, i no es pot. Si pogués haver-hi un museu on tocar fos obligatori, hauria de ser aquest. Doncs no. Tracten les reproduccions com a obres a exposar per se. La segona part del museu és el castell. El millor d’aquí són les vistes des de la torre, perquè de tocar, res de res.
El comiat de l'Agriturismo Fattoria la Luna va ser amb abraçades amb els italians i amb encaixada de mans amb els nòrdics. Allò de l’espai vital. Ens esperaven dos dies de cotxe al màxim, amb una estada tècnica, i una tercera trotada de cotxe fins a Valladolid.
L’endemà vam fer una visita ràpida al passeig de la fama de Cannes. Sort que vam baixar en cotxe, perquè es pot aparcar gratis a un pàrquing públic soterrat a sota mateix del passeig. Novament, vam fer el guiri amb les fotos, que ja tenen preparat un set amb actors famosos perquè t’hi posis.
L’última aturada tècnica va ser just abans d’arribar a Salses, a l’autopista, per gaudir d’estacions de serveis i de descans com déu mana, no com les d’aquí on et posen cartells enormes que diuen que la mantinguis neta i no et posen lavabos. Lamentablement (o no), ens va tornar a perseguir la pluja. “O no”, perquè el Dario debia estar content, donat que feia mesos que no queia ni gota.
