Durada: 12 nits
La zona es correspon amb la marca turística ZweiTälerLand (la terra de les dues valls). Efectivament, són dues valls en forma de «v»: la vall del riu Elz, que serveix de porta d’entrada a la Selva Negra des de Freiburg; i Simonstal, la vall més interior. Al sud hi ha la marca HochSchwarzwald (Alta Selva Negra), que comença als pobles de Sant Peter i Sant Märgen, cap al Titisee; al nord limita amb les valls de Triberg i Peterstal (enllaç) i a l’est amb les cascades de Triberg.
La comunicació per cotxe cap al nord és la millor. Cap al sud, o es fa volta per Freiburg, o s’ha de pujar al cim Kandel de 1.241m per una carretera típica Selva Negra, no apta per a gent que es maregi. Nosaltres vam pujar-la plena de boira en ple mes d'agost, amb una visibilitat que no arribava als 10 metres. Amb més visibilitat vam tornar a pujar-hi un altre dia. Des de dalt del cim les vistes són impressionants. Hi ha aparcament lliure i un restaurant, perquè des d’allà es llencen constantment practicants de salt base amb paracaigudes. Cap a l’est, la comunicació també és complicada, per carreteres secundàries.
Als diferents pobles de la vall de l’Elz hi arriba el tren amb bona freqüència. És una bona forma d’anar a Freiburg i estalviar-se els mals de cap per aparcar, i els diners del pàrquing privat. A les estacions de la vall hi ha pàrquings gratuïts i hi arriba el bus que estan sincronitzats. El bitllet per a tots els transports és gratuït amb la KONUS-Gästekarte. No cal fer res. Simplement es puja al tren, i si et ve el revisor (que van d’incògnit) ensenyar el carnet i prou. Al carnet ja indica el nombre de persones beneficiàries. La Hauptbahnhof (estació central) de Freiburg és a només dues parades en tramvia del centre històric. A només 5 minuts a peu. Es poden agafar per anar i tornar a l’estació qualsevol tramvia de les línies 1, 2, 3 o 4. El tramvia també entra amb la KONUS-Gästekarte. Passejar-se per Freiburg en tramvia és una bona atracció.
El principal nucli de la zona és Waldkirch. És on hi ha els principals museus, parcs, i atraccions turístiques. Totes gratuïtes amb la KONUS-Gästekarte. El museu estrella és el de l’orgue. No està indicat per l’entrada principal. Hi ha coses per tocar, pel que està bé per a nens. Un altre indret, per passar un dia, és el zoo. Més gran del que sembla, amb jocs infantils a dins, i als bars serveixen menjar típic de salsitxes i patates a preus més que raonables. Més econòmics que pel carrer.
Val la pena visitar l’
oficina d’informació turística de Bleibach. És a l’estació de tren. La informació rebuda per carta que vam demanar va arribar des d’allà. L’atenció és excel·lent, i la implicació de les dues persones amb les qui vam parlar total. Poden facilitar molt la tasca de triar on anar, especialment activitats que són puntuals, que només es fan determinats dies a la setmana o al mes.
Un lloc original i autèntic d’obligada visita és el Molí de Simonswald. Te 400 anys d’antiguitat. Els Strieble són d’obligat tast. Són com uns bunyols plans, per 3 euros, es pot esmorzar. Les visites guiades són els dimecres. Són en alemany, tenen guies escrites en anglès, italià i francès.
Per menjar en general, als restaurants dels llocs importants, tenen restaurants bé de preu i de qualitat. És el cas del Museu del vidre (Dorotheenhütte a Wolfach). També L’Steinwasen Park i semblants.
Aquesta vegada hem tingut sort, «només» ha plogut durant dos dies seguits. És important anar preparat amb activitats a cobert per aquests casos. I després vam tenir una tempesta, a última hora de la tarda (el
que a Alemanya com a la resta d’Europa vol dir cap a les 19h). La resta de dies, si es feia activitat física com caminar i no s’estava a l’ombra es podia anar majorment amb pantalons curts durant el dia. A la nit
refresca bastant. Encara que faci calor, cal tenir present que a l’ombra (el que vol dir gairebé sempre si es va al bosc) si fa una mica d’aire es tindrà fred. La recomanació és anar sempre amb una jaqueteta, per si
de cas, especialment si es va amb nens. I el calçat que sigui tapat, si pot ser, les oportunitats per anar en xancletes són mínimes. Sempre va bé portar uns mitjons i pantalons llargs.
Les rutes a peu estan sempre força ben senyalitzades. Algunes més que d’altres. Aquesta vegada vam fer-ne una que tenia massa text per llegir, el que no ve tant de gust. Amb tot, els paisatges sempre són
macos. Les distàncies de les rutes, així com les dificultats sempre estan indicades. Si es va amb nens afegiu una hora almenys per cada 3h. Una de les coses que podeu trobar al final de cada ruta a la Selva
Negra són unes mini piscines d’un pam d'aigua amb baranes. Són per treure’s les sabates i mullar-se els peus. L’aigua està congelada. Però va fantàstic per reactivar la circulació.
Una de les visites obligades és el Freilichtmuseum que està molt renovat. Han ampliat amb una casa, la del fundador del parc, ambientada en els anys 80 i estan acabant de muntar un palauet que ampliarà més el parc. És una visita d’un dia sencer. Les botigues de fora les han traslladat, perquè també estan fent millores. S’hi pot anar en tren, hi ha estació directa. I si aparqueu al parking del propi museu, cal tenir en compte de donar el tíquet del pàrquing en comprar les entrades al museu, perquè es deixa pagat a meitat de preu. Després només cal sortir amb el tiquet i prou.
Una cosa a tenir en compte en general són els espais de berenador. N’hi han molts. Fins i tot dins els museus, als parcs, i als marges de les carreteres. Taules amb cadires amb ombra en llocs amb bones vistes. Per la qual cosa si porteu carmanyoles, només s’hauria de triar casi que el moment de parar i prou. Això sí, tingueu en compte que les abelles no us deixaran en pau. Són pitjor que mosques, de pesades. No piquen. Però se’t posen a sobre el menjar, a dins la beguda... arreu. Com diferenciar la gent d’allà dels turistes? Molt fàcil: si els veus fent espantalls amb les mans, fugint de la taula, o cridant histèrics mentre fan el molí amb els braços, no són autòctons. Els qui ja ho saben ni s’immuten per les abelles. Per cert, per això les gerres de cervesa tenen tapa.
Un altre lloc que hem visitat novament són les cascades de Triberg. Aquesta vegada hem fet tot el recorregut sencer. També estan d’obres d’ampliació. Han fet un parc d’aus, amb una tribuna per observar el vol de les aus. Hi vam anar per la tarda. No és aconsellable anar per la tarda, perquè els esquirols tenen ja la panxa tan plena de tot el dia que a dures penes es deixen veure. Per cert, «Trinkwasser» vol dir «aigua per veure». Ho coment perquè hi havia una família davant meu en un cotxe amb matrícula espanyola que dubtava si agafar-ne o no. Quan ens van veure omplir ampolles van posar cara de «doncs sí que es pot» i van anar corrent a omplir també. Una altra curiositat de Triberg, per a les que siguin susceptibles, és que hi ha un pàrquing amb un parell de places només per a homes, Männerparkplätze. Se li va dir així, perquè se suposa que és difícil d’aparcar-hi, les places són massa estretes. I, és clar, "només els homes poden fer una tasca tan complicada". Polèmica encesa. La notícia de les places per homes va donar la volta al món. Ara bé, que sapigueu que si la conductora és dona, també és permès d’aparcar-hi igualment.
En general, com a altres zones de la Selva Negra, agost és data de festes majors de pobles. A cada poble una festa. Una de les coses que us trobareu representada són les màscares d’una mena de «diables». És una tradició «Alemannisch». Aquí cal aclarir, tota la Selva Negra, però especialment a a partir de la meitat en avall, és zona parlant d’«Alemannisch». L’«Alemannisch» és un dels 12 principals idiomes (allà en diuen dialectes) històrics germànics. També parlen alemany estàndard, una llengua creada principalment a partir del saxó.
Moltes tradicions tenen l’origen en la tribu dels alamans. L’«Alemannisch» és el seu idioma. Al Freilichtmuseum trobareu un diccionari en fusta. Pràcticament no s’ensenya a les escoles, és una llengua principalment de transmissió oral. A Vörstetten podeu visitar un museu sobre aquesta tribu. És d’un senyor que ha recreat un poblat sencer al pati de casa seva, però que té força explicacions en plafons. Només en alemany. Però igualment val la pena, encara que no l’enteneu. Es fan activitats escolars. I tot plegat és una mica d’estar per casa. Per exmeple, se’ns va dir a l’entrada que «podíem tocar tot el que no estigués dins una vitrina i que no indiqués expressament que no es pogués tocar», però al final va resultar que moltes coses «no es podien tocar, perquè estaven preparades per una activitat escolar». Ah!, i la resposta és sí: el nostre terme en català per referir-nos en general als germànics (alemany) prové d’aquesta tribu. A d’altres llocs per exemple els diuen «saxons» o «teutons».
