Durada: 9 nits
Per veure mínimament Sardenya cal fer-ho en cotxe. La immensa majoria són vehicles de matrícula (
targa) italiana, pel que deduïm que molta gent lloga cotxe. El parc mòbil és antic. Una cosa comprovem ràpidament: condueixen a la italiana. Per ells no hi ha línies contínues, ni límits de velocitat, ni en general senyals de trànsit, tot es limita a la seva capacitat de conduir amb una sola mà i fer gestos amb l'altra mentre profereixen tot tipus d'insults (entre ells també). Aparcar no saben el que és, directament es baixen del cotxe quedi com quedi, enlloc no hem vist fer maniobres ni molt menys aparcar de cul en bateria, encara que després això els representi haver de fer mil meravelles per sortir i haver de córrer el risc de fer-ho sense visibilitat. Però res, el fet de què a l'illa les carreteres siguin petites i plenes de sots, i que Itàlia sigui capdavantera a Europa en accidents mortals no sembla que els preocupi gaire.
La majoria d'accessos als principals indrets acaben sempre amb pistes més o menys grans de sorra i pàrquings sense ordre ni concert, majorment també sense asfaltar. El primer que arriba marca la pauta de com posar-se. Deixeu el tema de netejar el cotxe per quan acabeu de visitar l'illa.
L'idioma, una cosa que els catalans ens fixem. La zona més al nord de l'illa representa que parlarien cors, però enlloc hem sentit ni cors ni sard a la zona on toca. I ja marxàvem de passar el dia a l'Alguer, ja havíem desistit, que vam poder trobar una persona que ens va parlar en català. Un venedor de les paradetes a tocar muralla, la de les màscares. Un català molt medieval i amb forta influència italiana, però català. L'home ens denuncia la necessitat de disposar d'una escola en català a la ciutat perquè la identitat no es perdi.
Sigui per la renúncia dels autòctons, sigui per l'afluència de treballadors de temporada de fora o sigui per la presència massiva de turistes (la immensa majoria italians), el tema és que l'italià és l'única llengua que s'escolta i es fa servir. El tema del català a l'Alguer és conegut per l'illa, però més enllà de la informació turística (plafons informatius, noms de carrers del centre històric i el trenet turístic), a la pràctica, és inexistent. Per exemple, a les màquines del parquímetres o a la retolació informativa de les platges, poden fer servir fins a 4 idiomes, però no el català. Això sí, banderetes, senyeres, per tot arreu.
Un cop dit això, si hom s'hi fixa bé pot trobar rastres de sard, al qual qualifiquen de "dialecte" i no sembla que el tinguin per una llengua apta de relació. Als pobles de l'interior hi ha plaques a les cases estil "
sa domo..." seguit del nom (la casa de...), l'article salat és una de les moltes coses que compartim amb el sard. Amb més confiança a la casa demano per com es diu això i allò en sard i me responen (excepte papallona). Els mots en sard són força reconeixibles: conill (conill), oca (oca)... També hi ha els topònims, no sempre indicats, com Tzaramonte (Chiaramonti). Enlloc hem vist informació bilingüe ni cap tipus de mostra d'afecte cap a la llengua pròpia.
Pel que fa als símbols, la bandera sarda és omnipresent, però sempre acompanyada de la preceptiva bandera italiana. Encara que siguin al mig del no-res a la muntanya. Això sí, hi ha tota mena de marxandatge amb la bandera, i si hi aneu a un xinès ni us explico. També vam veure un paio amb la bandera sarda tatuada al peu, sense la italiana. Aquest, un adhesiu a Bosa i una pintada de carretera dient que "Sardenya és una nació" van ser l'únic rastre de l'existència de la percepció de sentiment nacional sard que vam veure.
A banda del tema de la conducció, la resta de tòpics que havíem llegit sobre Sardenya són, directament, mentida. Ni cues enlloc, ni problemes d'espai per aparcar a les platges (al contrari), ni calia matinar per agafar un bon lloc (a qualsevol hora trobes espai folgat), ni les platges estan a vessar. A les platges hi ha molt més espai que a les de Catalunya, amb l'excepció potser d'alguna molt i molt petita, això sí, tot i que tinguin banderes blaves la majoria no disposen de serveis com dutxes, neteja de peus i tota aquesta parafernària acomodatícia. La vigilància de socorrista és cosa només de ciutat, i la bandera equivalent a la verda de les platges catalanes que indica "apte pel bany" a Sardenya és blanca.
De fet, hi ha molt poca gent a l'illa, per a una superfície aproximada a la de Catalunya hi ha només un milió i mig d'habitants. A més, la majoria es concentra a les capitals, com Sàsser i Càller (uns 270.000 entre aquestes dues), i sobretot a la costa, on l'activitat majoritària és el turisme. És a dir, que quan hom s'endinsa tan sols 3 o 4 quilòmetres lluny de la costa el que més trobarà serà cabres i vaques, molts camps, i gairebé ningú. Els pobles són molt dispersos i pràcticament no hi ha disseminació, cap urbanització, com a molt granges.
Pel que fa al paisatge, almenys el que hem vist del nord de l'illa. És ondulat, sense gaires alçades, amb clarianes alternades per boscos d'alzines sureres, una indústria tradicional, rius de tipus mediterrani, amb poca aigua a l'estiu i, això sí, moltes fonts que s'han de conèixer, perquè normalment no les indiquen. L'aigua de les fonts és bona, i la gent d'allà hi va a omplir ampolles i garrafes per endur-se-les. Les valls de l'interior queden separades de la costa per una serra una mica més escarpada des d'on hi ha unes vistes meravelloses.
Parlant de senyalitzacions, n'hi ha bàsicament de 3 tipus:
- A la italiana, que t'indiquen el mateix a la dreta i a l'esquerra, i endevina.
- A la sarda, el que vol dir, inexistent.
- Mixta, la més usual, te posen un indicador, però no et senyalen ni cap a on ni la distància.
En resum, que si es vol aprofitar bé el temps, a més de portar cotxe, és recomanable dominar la navegació per GPS. La cobertura d'internet per l'illa és bona. Cal tenir en compte per al pressupost que a l'illa la benzina és més cara, el diesel entre 1,43€ el més econòmic i fins a 1,50€ el litre.
Una característica del paisatge són unes curioses torres de pedra que esquitxen tota l'illa. Són els
nuraghe. Són la mostra més evident de la civilització nuràgica que es va desenvolupar a l'illa durant l'època del bronze i ferro. Es calcula que n'hi ha uns 7.000 per tota l'illa, el que dona una idea de la importància d'aquestes edificacions realment imponents per a l'època. No totes es troben en bon estat de conservació, de vegades només es conserven algunes fileres de pedra de la torre principal, però la seva visita és obligada. El de
Santu Antine és dels millors conservats que és visitable, va molt bé per a entendre'n l'evolució. També us recomanem el
Nurague Majori, a Tempio Pausania, on a més de la torre podreu veure les restes de material, l'entorn, unes vistes fantàstiques, i a més tenen la informació en català. Dins la torre també hi ha uns habitants curiosos, però millor descobrir-ho.
Aquesta última visita és gràcies a una iniciativa particular que cal valorar,
www.gallurarcheologica.com, perquè no sempre les restes arqueològiques de l'illa, que n'hi ha moltes i de molt importants, es troben protegides ni prou divulgades.
A banda d'aquest important patrimoni, que ja justificaria per si sol una visita a l'illa, sense comptar amb l'enorme quantitat de tombes del neolític, les diverses fases d'ocupació de potències mediterrànies de l'illa (inclosos els catalans) han anat aportant més elements patrimonials, mobles (com castells enormes) i immobles (com tradicions i menjars). El menjar sard és resultat de tota aquesta influència. És molt popular, fet amb ingredients que es poden trobar en qualsevol cuina. Aquesta impressió de que és una illa molt pobre l'hem tingut a tot arreu, especialment fora dels enclaus més turístics com Palau, Santa Teresa Gallura o el mateix Alguer, també a Sàsser, la capital de la província, que recorda molt la Barcelona grisa i deixada d'abans de les olimpíades, malgrat els centres comercials de l'extraradi i l'edifici nou de la universitat que es delaten cridanerament contrastant amb la resta de l'entorn urbà.
Hem trobat a faltar pa, a Sardenya mengen una mena de torta,
spianata sarda, que unten amb una pasta de nata i farina,
panna e farina. Ens va agradar molt el que anomenen
salsiccia sarda, el que vindria a ser un fuet una mica més gruixut, com llonganissa. La cervesa del país és la
Ichnusa, que ens ha servit per aprendre'ns el nom antic de l'illa, propietat (per no perdre el costum d'una empresa estrangera) de Heineken. El licor típic de l'illa és el mirto, molt dolç, ideal per pair uns àpats que poden ser inacabables.
Sardenya és una gran descoberta, que val la pena més enllà de les platges, ja de per si una preciositat per les quals es pot caminar metres i metres endins del mar caminant per aigües transparents acompanyat de peixets ansiosos de perseguir el que hi ha a sota de la sorra que aixequen els banyistes. Té molt per descobrir a nivell cultural, un paisatge encara sense destrossar, fins i tot a primera línia de mar i una tranquil·litat que més d'un segur no s'espera.
