Durada: 3 nits
La ruta per arribar des del Principat als castells coneguts com “càtars” es fa seguint la carretera D 117 de forma natural a través de les valls del Rosselló, per la frontera de Talteüll, la comarca occitana nordcatalana de la Fenolleda i cap a Occitània a través d’un congost del riu Aude que dona nom a la zona i on actualment es fan activitats de rafting.
De camí, vam aprofitar per visitar el famós museu del “primer català” a Talteüll, tan esmentat en tot manual de divulgació històrica. Quina decepció. Una senyalització deficient per arribar i un edifici i instal·lacions antiquades. A l’exposició hi ha uns plafons de resum amb informació breu genèrica de cada un dels espais. Aquí trobareu l’únic rastre de català. La resta de la informació, tot en francès. Allà, ningú parla català, i no seria perquè no ho intentessim, tant quan vam comprar les entrades com a la botiga. Fins i tot hi ha un àudio d’explicació sobre la cova de l’Aragó on van trobar el crani, només en francès. A la botiga, res en català ni en cap altre idioma, tot en francès. Sort que vam anar de passada i no vam fer una visita exprofés, perquè hauria estat encara una decepció major. Si no hi heu d’anar, és del tot prescindible.
Més enllà de la coneguda Carcassona, hi ha tot un món més al sud ple de castells i poblets medievals en un entorn privilegiat de bosc i muntanyes tallades per rius i fonts com la de Fontestorbes. Aquesta font, a peu de carretera, és una gruta curiosa, perquè el cabal varia per moments. Font intermitent, n’hi diuen. Es pot accedir a peu per una passera que a voltes queda submergida. A l’altra banda del riu on desemboca l’aigua de la font hi ha un parc d’aventura per a la canalla, bar, zona de taules per seure i lavabos on es pot accedir sense entrar al parc.
Exploten la marca comercial “País Càtar”, però d’occità en queda ben poc, per no dir quasi res. Una bandera amb la creu de Tolosa a la botiga de souvenirs del poble de Montsegur. Hem trobat que cobren per les visites als castells, preus desorbitats si es té en compte que la majoria es troben en estat de ruïna, o com a molt quatre parets. Aquest fet ens va fer triar visitar-ne tan sols un parell. Vam triar Montsegur, per la seva significació i Puivert, perquè a més de ser a prop, és dels més sencers (es poden visitar estances) i va aparèixer a la pel·lícula La novena porta.
De Montsegur, el primer que et trobes quan arribes és la impressionant mola de pedra amb el castell encimbellat que et fa dubtar que allà s’hi pugui pujar. Ve gent caminant per la carretera, que possiblement arribin fins allà fent la ruta dels bons homes des del Santuari de Queralt a Berga. L’accés en cotxe es fa pel darrere de la mola. S’ha de deixar el cotxe al pàrquing, si es té sort als peus de la ruta, i sinó als aparcaments del poble, el que representa uns 20 minuts més de caminar. La ruta de pujada està ben senyalitzada, és breu, d’una mitja horeta, però amb un fort pendent. El primer que hom es troba és el Prat dels Cremats on el 16 de març de 1244 uns dos-cents màrtirs van anar pel seu propi peu cap a la foguera un cop rendit el castell on s’havien refugiat. Eren perfectes càtars “martirs del pur amor crestian” que abans que renunciar a la seva fe van preferir morir, en un dels últims episodis de resistència posteriors a la Croada albiguesa. Actualment als peus del monòlit que recorda aquest sanguinari fet, les famílies franceses van a fer pícnics i també vam veure grups de nens com de casals d’estiu fent jocs i dinant.
La primera part del camí és ombrívola. Abans de sortir de la part d’arbres, ja et trobes la caseta on et cobren “l’entrada”. A canvi de la clavada, et faciliten un fulletó “en l’idioma que vulguis”:
- Català?
- No.
- Occità?
- No.
- Doncs dóna-me’l en alemany i anglès i així anirem practicant.
Quan vam passar el nostre fill va dir “ja posats, papa, li podries haver dit directament dóna-me’l en qualsevol idioma menys en francès”. No havíem parat en aquest fet i vam riure una bona estona. La majoria de la gent arriba a dalt esbufegant, però les vistes valen la pena. Tant les vistes sobre el poble, com sobre tota la regió, són espectaculars. Val la pena quedar-s’hi una estona a contemplar-ho. Sortint per la porta petita a la dreta surt un caminet que mena a la punta de la muntanya des d’on es pot fer unes fotos del castell molt xules. Compte amb la pedra de la sortida de la porta que rellisca! La segona part de la pujada és pedregosa. És recomanable encara que el trajecte no sigui llarg portar calçat adequat, botes de muntanya, no com alguna persona inconscient que vam veure que pujava amb sabatetes planes de diumenge destapades. Un cop a dalt, a banda de les vistes i de les parets del castell, també és interessant contemplar els frikis que hi ha, des de gent que entra resant, als qui intenten escalar les muralles, al que exclama “però si és buit!”
Des de l’apartament de Bèlvianes et Cavirac fins a Montsegur hi ha una hora de cotxe. De fet, el poble és un lloc prou cèntric per a fer excursions. El Laberint Verd a Nébias és un lloc idoni per passejar. Ha de ser un lloc ben humit, perquè és ple de molsa. Malauradament, aquest estiu és molt sec per la manca de pluja, encara que conserva tot el seu encant màgic. És una ruta de fades, amb pedres que semblen posades per gegants i arbres de boscos encantats. No és per fer-lo de nit. La ruta està ben senyalitzada, i cal tenir en compte pels que es refien del mòbil que no hi ha gaire cobertura.
Al poble de Bèlvianes et Cavirac és vist en cinc minuts. L’únic visitable és l’església, que obre els dijous. A mitja hora cap al nord hi ha Alet-les-Bains, un poble medieval preciós, antic balneari. Es pot visitar l’abadia destruïda durant les guerres de religió del segle XVI, que encara impressiona malgrat el seu estat. És una visita d’un matí.
Tot i que hi ha molts castells, el de Puivert té l’avantatge que s’hi pot arribar directament en cotxe per una pista estreta asfaltada. Això sí, un cotxe potent, perquè la pujadeta és pronunciada. Si es va amb nens, aquest és el castell ideal. Es poden visitar estances, amb certa decoració d’ambient. Les explicacions són escasses, però el castell és enorme i es pot córrer. És privat, per això no el trobareu als reculls de “castells càtars” oficial, però l’és. També se’l coneix com el “castell dels trobadors”. Com a tot els altres castells, també cal tenir en compte que no hi ha serveis de cap mena, cal portar aigua i anar pixat.
