Durada: 10 nits
El primer que ens vam trobar en passar la frontera va ser que la policia eslovena ens va demanar que "què hi anàvem a fer a Croàcia si no hi ha res que valgui la pena". Així que la cosa només podia anar a millor. Croàcia té tres grans zones diferenciades: la Península d'Ístria, amb una forta influència italiana, sobretot a
Pula; la costa dàlmata, de llengua pròpia romànica extingida; i l'interior, molt més feréstec sobretot de Zagreb en amunt, cap a la frontera amb Àustria, poc poblada.
Ístria pivota sobre tres ciutats Trieste, Pula i Rijeka (Fiume) amb una història complexa. D'origen i amb destacades restes romanes, van passar a ser ocupades per pobles eslaus, però a la costa durant segles en època medieval van estar sota control i influència de Venècia, per passar a ser part de l'imperi austríac. Finalment, després de la Segona Guerra Mundial, les ciutats van esdevenir punts lliures internacionals transitòriament, fins que van ser cedides a Iugoslàvia, fet que va motivar la marxa forçada de milers d'italians ètnics. Actualment, Pula és un gran atractiu turístic, Rijeka és la tercera ciutat més important de Croàcia i Trieste continua sent italiana. Trieste és a tocar de Koper (Capodístria), que de fet en formava part. El 1991, amb la independència va ser cedida a
Eslovènia, i és la seva única sortida al mar Adriàtic.
La costa dàlmata és una franja allargada de costa que té com a gran atractiu la ciutat d'
Split, coneguda pel palau de Dioclecià, origen de la població i patrimoni mundial de la humanitat. Els apartaments on ens vam allotjar eren a prop d'Split, per la qual cosa estan ben situats. El primer que es veu és que de platges, poques. Majorment, hi ha com espigons amb roques des d'on la gent es tira al mar, directament. Les poques platges, com les d'Split, estan sempre a petar. No us espereu una Costa Brava. I si us voleu acostar a la punta de la banya, aquesta que canvia de forma, no espereu estirar-vos gaire, perquè és de pedres, de pedres grosses, mida prèssec o poma. Ens va quedar l'esquena distreta.
En ser una franja llargada, només hi ha una carretera per anar amunt i avall. El trànsit és caòtic i la gent condueix
a la italiana no, pitjor. Se'ns va avisar de dues coses importants per al cotxe. Atenció si porteu matrícula italiana! Intenteu portar distintius nacionals croats. I no aparqueu davant de sortides de cotxes! No veureu guals enlloc, no calen. Ens van avisar que directament et punxen les rodes. La circulació pel centre de les ciutats és millor evitar-la. El trànsit el regulen adolescents en pràctiques. Nosaltres vam poder veure regulant el trànsit una noia jove, al mateix temps que lligava amb un noi mentre tothom discutia sobre qui tenia preferència. El sidral era de ca l'ample i allà ningú semblava preocupar-se de res.
A l'autopista ens vam quedar atrapats alguna vegada. La gent s'aturava i s'ho prenia amb calma. Rotllo sortir dels cotxes i començar a fer festa, amb tota la calma. Fins i tot passava la policia repartint ampolles d'aigua, perquè t'anessis fent a la idea que la cosa anava per llarg. L'aventura és arribar a l'extrem sud de Dalmàcia, a Ragusa, l'actual Dubrovnick, la "perla de l'Adriàtic", el port dels
pijos, la foto per excel·lència de Croàcia i decorat natural de Joc de Trons. Dubrovnik menja a part. Sí, és formalment Croàcia, però ningú ho diria.
Curiositat és que per a arribar-hi vam haver de travessar Neum, que és la "sortida al mar" de Bòsnia. En aquells moments el pont era en previsió, estaven construïnt l'autopista. Això de "sortida al mar" és entre cometes perquè en realitat els croates han construït després (any 2022) un
pont enorme que uneix la costa amb Pelješac, evitant passar per Bòsnia com ho vam haver de fer nosaltres. El resultat és la sortida al mar de Bòsnia queda del tot tallada. Quan s'anava per la carretera (encara es pot), hi havia a Bòsnia una benzinera. Ens vam aturar i vam tenir la sensació automàticament d'haver viatjat en el temps i l'espai cap a una d'aquelles benzineres de les pel·lícules americanes on acaben esquarterant la gent. Això sí, van començar a sortir noies de tot arreu que ens va deixar el cotxe supernet, sense demanar-nos res a canvi. Una mica de cagalera? Potser sí.
Per la carretera, hi havia venedors de síndries enormes per tot arreu i llocs on anunciaven que feien porcs sencers rostits (a l'ast). Aquestes parades eren especialment abundants cap a la desembocadura del Neretva, una mica més al nord d'aquest pont. Encara just abans d'arribar a Dubrovnik hi ha el pont Franjo Tudman que evita haver de fer una volta enorme. No es pot dir que els croats no s'hagin esforçat a unir Dubrovnic a la resta de Croàcia. Un cop a la ciutat, val la pena les vistes des de les muralles i observar com els terrats són quasi tots nous, perquè la ciutat va ser bombardejada durant les guerres amb Sèrbia. Pel camí, pobles aïllats, antics reductes de pirates, on vam poder trobar gent que no parlava anglès. Una dona gran a un forn es va créixer pel nostre interès i van començar a explicar-nos els noms de tots els pans en croata. Ens ho vam passar molt bé, però en sortir ja no recordàvem res.
Un altre atractiu de la costa són el motiu del nom de "dalmàcia", el munt d'illes. Val la pena visitar-ne alguna. Hi ha moltes connexions en vaixell. Algunes es poden planificar perquè et deixin al matí i et recullin a la tarda. Hi ha per a tots els gustos. Prop de Dubrovnik n'hi ha per a nudistes, per exemple. Nosaltres vam anar a
Hvar, una illa de les grans amb platges precioses. Val la pena l'illa de Brač, davant d'Split. De Brač va sortir la pedra amb què es va fer tant el palau de Dioclecià com la Casa Blanca de Washington. En general, la costa és plena de racons medievals, com Trogir. A Trogir se'm va ocórrer demanar aigua per refredar un cafè, perquè teníem pressa, i la mirada del cambrer va ser fulminant. Aquí, el cafè, és cafè, reminiscències de la cultura italiana.
Cap a l'interior de Croàcia, el paisatge i fins i tot el caràcter de la gent, canvia. Imprescindible visitar el
parc natural de Plitvička Jezera. Un autèntic paradís, preciós. A mesura que ens anàvem acostant a Zagreb, les empremtes de la guerra eren més visibles. Cases foradades, vehicles blindats abandonats, cases reconstruïdes a mig fer, acompanyen fins a la capital. Allà, com a moltes capitals, la gent és més tancada. I quan nosaltres vam ser-hi, els europeus occidentals no eren gaire benvinguts ni mirats amb gaire simpatia per alguna gent. Croàcia viu un dilema intern, políticament. D'una banda, els diners procedents de la Unió, i dels turistes, els van molt bé. De l'altra banda, hi ha adoració popular per personatges com el general Ante Gotovina que queda palesa en samarretes que el tracten d'heroi nacional i que es venen a paradetes turístiques com si res. La seva omnipresència és fàcilment detectable. Necessiten els europeus occidentals, però encara ens veien amb reticències. Un exemple, era la moneda, encara funcionaven oficialment amb la seva moneda nacional, els kunas, però acceptaven euros sense protestar a qualsevol lloc. Des del 2022 ja funcionen oficialment amb euros.
Des de la capital cap al nord, travessant
Eslovènia per arribar fins a Àustria, el paisatge és de boscos inacabables. No vam ser conscients de travessar cap frontera. Només ens en vam assabentar en arribar a Àustria. Vam arribar a una caseta rònega on demanaven minorar la velocitat. I nosaltres amb el cotxe a poc a poc, per si ens deien res, mentre els guàrdies xerraven mirant revistes i escoltaven un transistor tronat. Quan per fi van ser conscients que venia algú, van fer cara de sorpresos, com si fes dècades que no passés ningú per allà. L'únic que van fer va ser treure el cap per la finestra, sense moure's ni de la cadira, i cridar-nos "avanti, avanti!" donant-nos via lliure amb el braç. Podríem haver passat un arsenal al cotxe i no s'haurien adonat de res.
